L’ XTT a la BEN NEVIS RACE 2009

Ben Nevis Race (16km aprox. Ben Nevis 1344 msnm. cim +alt de UK): la bomba! Qui em coneix, sap per un costat, la meva devoció per Escòcia, i per l’altre lo feliç que em sento corrent per la muntanya, així que, no fa falta dir que la Ben Nevis Race és la combinació perfecta: escòcia + muntanya = bomba (encara que no m’imaginava que seria un bomba d’aquest calibre!)

Les coses aviat van començar a torçar-se: l’Adrià no es trobava bé i va decidir no correr, així que aniria tota sola (bueno, sola sola no, acompanyada de 600 escocesos, que no sé que és pitjor!). Dues hores abans de la sortida encara no estava clar si es correria o no, ja que el mal temps era considerable. Tenia por, de pensar que corria sola amb aquell temporal, m’havien dit que no hi havia ni senyalització (campi qui pugui, i per on pugui!) ni avituallaments, i a més, no sabia com respondria el meu genoll, i pensar amb tornar a fer-me mal també m’assustava.

La sortida va ser molt maca, es donava un tomb a peu a un camp de gespa, darrera d’una banda de gaiters que tocaven l’himne escocés, fins a la posició de sortida. Els dos primers km aproximadament eren d’asfalt fins emprendre una sendera pedregosa que començava a pujar i pujar. De fet, perquè us faciu una idea, deixant de banda aquests 2km del principi, la cursa es podia dividir més o menys en tres trams. Primer, una sendera pedregosa molt colapsada de gent. Al segon tram desapareixia el camí, era una zona d’herba molt mullada, i amb molts barrancs. I el tercer tram era…que us diria jo, una macro-tartera. Durant tota la cursa la visibilitat no era major de 30m, plovia molt, i l’aigua, amb l’ajuda del vent picava amb força a la cara.

Tot i el mal de genoll, les ganes em van fer seguir i així vaig arribar al cim, on s’entregava un penjoll amb el número de dorsal (control d’arribada al cim). Em diran ploramiques, però quan vaig donar el penjoll vaig plorar com una madalena, de pensar que havia assolit el meu objectiu: pujar el Ben Nevis. Tocava baixar, i que dir de la baixada…un riu de relliscades, cops de cul i caigudes. Durant la baixada em vaig desmoralitzar moltíssim, per les múltiples vegades que vaig caure i totes les adversitats que m’envoltaven. Quan vaig arribar a meta vaig pensar: “esteu locos!”

Fent balanç: genoll destrossat, munyeca esquerra oberta, braç dret desmanegat, fang i aigua fins les orelles..però després de 3h i 17min vaig completar la meva 1ra Ben Nevis Race, i dic 1ra perquè l’any que ve m’hi tornaran a veure! (però ploraré una mica menys perquè ja sé lo que hi ha J )
Salut i cames! (i a poder ser…un genoll!)

I visca Escòcia!!!!!

by Thais