Cursa de Paüls 2010 – Campionat de Catalunya: m’ho vaig passar tant bé que no sé per on començar a contar-vos, així que ho faré pel principi que potser és lo més lògic.
Com sempre, dos objectius bàsics, que són acabar i no prendre mal, i el que reina per damunt de tots: disfrutar.
Tret de sortida i jo conscienciada del que m’esperava. Sabia que Paüls és dura (i m’ha quedat claríssim) però per primer cop aquest any confiava amb la feina feta (que no era altra que intentar aprendre a fer anar les dos cames enlloc d’una sola).
Aviat es va desmarcar un grup de quatre corredores, que anaven tan ‘furientes que no em va donar temps ni a llegir-los-hi l’esquena (“vaia pressa porteu” vaig pensar jaja). Jo em vaig enganxar al segon grupet, format per Elena (que bé que corre!), Belén, una que no coneixia i jo mateixa. Vam anar uns quants km juntes, fins que Elena va decidir tirar i la desconeguda va pensar que ja faria cap, així que ens vam quedar Belén i jo i…va començar la festa. Anava responent a les estirades de Belén pensant lo de sempre “jo ho intento, i quan no pugui ja afluixaré”. Fins al km 18 vam anar fent, ara tira una, ara tira l’altra, i allí no ‘amollava cap de les dos. I a partir del 18…festival! Quinta i a fondo! Baixada espectacular, vaig xalar com mai! no em feia mal res, em quedaven forces i no pensava desistir, així que avall! Va ser un ‘pique molt maco i sa, fins al punt que no importava qui entrés davant de l’altra. Malhauradament Belén va caure a un km de la meta i fins on sé, sembla que es va fracturar una costella. Hauria preferit qualsevol altre final a aquest, i és que baixant tan ràpid per una zona tècnica les dos corriem un “risc de galleto” bastant alt. Així que des d’aquí li dono les gràcies pel carrerón que juntes vam disputar, molts ànims i espero que es recuperi ben aviat.
Quan vaig acabar em vaig adonar que havia estat molt concentrada des d’un principi, amb el qual no vaig gaudir del paisatge tant com hauria volgut, i no vaig veure passar algunes cares conegudes. Això si, n’hi ha que es van fer notar, i que em van ajudar pel simple fet d’estar allí: Ramon, l’Oscar (gràcies pel traguet que em vas donar…jajaja), Benaiges (millor trobar-te’l a ell que qualsevol avituallament), Puça&CIA (se sentien d’hores lluny) i la Maria (la que millor crida del món!).
No voldria acabar sense dir que després de la cursa de Paüls tenim a tres ‘extrems entre els vint millors de Catalunya: Toneto (que m’encanta tot el que està fent), Joan Fornós (tan mestre com sempre) i l’Adrià (faci el que faci, aquest m’agrada sempre J). I a una servidora entre les cinc fèmines. També felicitar a la resta d’extrems perque estan tots que se surten: Xavi, Benavent, Joaquim, Carles, Diego, l’Albert, l’Oscar i Ginés. Llàstima les molèsties de l’Eduard (cuida’t i recupera’t!). I és que junts formem un equip que és… (anem a fer-ho fi) la repera! Aupa XTT!
Salut i Cames!
By Thais,
Com sempre, dos objectius bàsics, que són acabar i no prendre mal, i el que reina per damunt de tots: disfrutar.
Tret de sortida i jo conscienciada del que m’esperava. Sabia que Paüls és dura (i m’ha quedat claríssim) però per primer cop aquest any confiava amb la feina feta (que no era altra que intentar aprendre a fer anar les dos cames enlloc d’una sola).
Aviat es va desmarcar un grup de quatre corredores, que anaven tan ‘furientes que no em va donar temps ni a llegir-los-hi l’esquena (“vaia pressa porteu” vaig pensar jaja). Jo em vaig enganxar al segon grupet, format per Elena (que bé que corre!), Belén, una que no coneixia i jo mateixa. Vam anar uns quants km juntes, fins que Elena va decidir tirar i la desconeguda va pensar que ja faria cap, així que ens vam quedar Belén i jo i…va començar la festa. Anava responent a les estirades de Belén pensant lo de sempre “jo ho intento, i quan no pugui ja afluixaré”. Fins al km 18 vam anar fent, ara tira una, ara tira l’altra, i allí no ‘amollava cap de les dos. I a partir del 18…festival! Quinta i a fondo! Baixada espectacular, vaig xalar com mai! no em feia mal res, em quedaven forces i no pensava desistir, així que avall! Va ser un ‘pique molt maco i sa, fins al punt que no importava qui entrés davant de l’altra. Malhauradament Belén va caure a un km de la meta i fins on sé, sembla que es va fracturar una costella. Hauria preferit qualsevol altre final a aquest, i és que baixant tan ràpid per una zona tècnica les dos corriem un “risc de galleto” bastant alt. Així que des d’aquí li dono les gràcies pel carrerón que juntes vam disputar, molts ànims i espero que es recuperi ben aviat.
Quan vaig acabar em vaig adonar que havia estat molt concentrada des d’un principi, amb el qual no vaig gaudir del paisatge tant com hauria volgut, i no vaig veure passar algunes cares conegudes. Això si, n’hi ha que es van fer notar, i que em van ajudar pel simple fet d’estar allí: Ramon, l’Oscar (gràcies pel traguet que em vas donar…jajaja), Benaiges (millor trobar-te’l a ell que qualsevol avituallament), Puça&CIA (se sentien d’hores lluny) i la Maria (la que millor crida del món!).
No voldria acabar sense dir que després de la cursa de Paüls tenim a tres ‘extrems entre els vint millors de Catalunya: Toneto (que m’encanta tot el que està fent), Joan Fornós (tan mestre com sempre) i l’Adrià (faci el que faci, aquest m’agrada sempre J). I a una servidora entre les cinc fèmines. També felicitar a la resta d’extrems perque estan tots que se surten: Xavi, Benavent, Joaquim, Carles, Diego, l’Albert, l’Oscar i Ginés. Llàstima les molèsties de l’Eduard (cuida’t i recupera’t!). I és que junts formem un equip que és… (anem a fer-ho fi) la repera! Aupa XTT!
Salut i Cames!
By Thais,