Cada dia m'agrada més!

No sabia que fer, apunta'm a una etapa o fer-ne dos. Pensava que amb la del dissabte (trail) ja en tindria prou. Al final em decideixo i m'apunto a dos, dissabte i diumenge.

Divendres a la nit quant la gent ja estava corrent, jo quasi estava al llit, aquell divendres l'Heura tenia sopar amb les amiges (feia anys i panys que no es veien totes juntes en un soparet). Vaig anar a dormir pensant si podria acabar content les dos curses i lo diumenge fos persona.

Dissabte mun germà Eduard em passa a buscar per Benissanet, quines animalades, les quatre i mitga de la matinada. Baixem cap a Xerta, i comencem a trobar-nos amb gent per tot arreu que només havien dormit com a molt quatre o cinc horetes i malament.

Comencen lo trail de les fonts a les sis de la matinada, los del Trote sort que no van trobar cap radar. Sortim l'Adria, la Thais, l'Eduard i jo molt tranquilets, pensant amb los quilòmetres que ens quedaven. Aviat deixem a l'Edu al darrera i los tres seguim direcció Paüls, abans d'arribar-hi em diuen que vagi fem que ells aniràn al seu ritme.

Doncs a partir de llavors comenca un altre trio, l'Hermini, J. Benaiges i jo. Amb ells vaig correr tot lo tram central de la cursa i sort de les xerrades que anavem fem.

Fins al quilòmetre 23 (avituallament de l'ermita) tot anava molt tranquilet, però a partir d'allà no sé si va ser perqué hi havia la Berta i l'Heura, cada vegada em trobava millor. Vam arribar a la baixada d'Alfara i alló semblava un tobogan, vaig arribar a Alfara perfecte. Allí vaig esperar als compis i a partir d'allà vaig deixar-los enrera (tot s'ha de dir, los dos havien fet la nocturneta i J.B. no estava fi de panxa i esquena).

A l'arribar a la Font Nova vaig sentir com la Berta em cridava d'una hora lluny, jo seguia perfecte i l'Irene de Xerta (infermera de la Berta) em va dir que allò no podia ser i la propera visita em punxaria a mi. De la Font fins a Xerta només em quedaven 10 quilòmetres. Vaig baixar molt comode i amb bona companyia d'un noi de saragossa. Total, vaig arribar sencer i contentíssim, amb un temps de 8:22 h.

Esperant a que arribessin los altres, vam parlar amb la Monica Aguilera i ens va dir que li havia encantat la cursa i les muntanyes dels ports. Em sembla que aquesta gent no passa de Torredembarra!

Al cap d'un ratet arriba la nostra campiona, la Thais i després lo duo Adria-Edu. L'Eduard just creuar la meta ens diu que ell ja ha trobat les curses ideals... diu que son les de a partir 50 quilòmetres. Després de beure unes quantes cervesetes cadascu cap a casa que toca descansar per demà.

Diumenge al matí quedo amb l'amic Kua de roma i baixem a Xerta. Baixant li dic que les claus del cotxe se les quedi ell, jo no sabia com respondrien les meves cames després del dissabte.

Comencem la cursa i intento posar-me darrera de Kua, però veig que aquell ritme no el podria aguantar gaire rato. Decideixo anar al meu ritme, lo primer tram veig que torno a anar tranquilet i les cames em responen molt bé. Al començar les pujades em trobo més bé i penso que hauria d'anar tirant. A la primera pujada de totes anem un darrera de l'altre, però pel costat dret veig que puja i avança que no vegis Jaume Garroset, quina màquina!

Vaig pujant i al quilòmetre 10 allà al final veig a Kua, arribo fins darrera seu i continuem junts un parell de quilòmetres. Ell em diu que tiri per que no està trobant el seu ritme.

Em trobo molt bé i quant quedava poc per arribar a la Font Nova, després d'anar tot lo rato a un ritme que m'anava molt bé, penso que si ara trobés la Berta i l'Heura allí seria l'injecció final pels últims quilòmetres. Pos sí, allí (com diu ma filla) estaven. Desde la font fins al poble dos pujadetes i arribada final amb unes sensacions boníssimes, amb un temps de 3:38 h.

Ja ho he dit, això cada dia m'agrada més!

Felicitar a tota la gent de Xerta per aquesta magnífica organització, a la Thais i a tots los participants d'alguna de curses.

Salut

Xavi

CURSA DE MIRAVET

Aquest any sí! Després de dos edicions a la tercera hi he pogut ser, un any per la marató i l'altre per anar a esquiar haviem faltat a la cita. Aixó que Miravet està a cinc minuts de casa.

Quedo lo diumenge amb uns impacients, nerviosos que s'avancen lo rellotge i marxen sense mi...

Pos bueno! torno a casa, agafo lo cotxe i cap a Miravet. Arribo a la plaça, recullo dorsal i cap al cotxe.

A la sortida mos trobem tots, així m'agrada cada dia mes gent de l'extrem i aixó que n'hi ha que fa dies que no fan curses.

La cursa, genial. La companyia (Jordi Vidal), excel.lent. L'organització, un 10.

Jo personalment destacaria del diumenge tres coses. Veure als extremeros que cada cursa queden mes endavant, veure a cacatua un diumenge al matí després de fer una marató lo dissabte per la nit i amb bona cara i la tercera lo comentari de Kiprono Tomas.

Tomás:Xavi ta picat la mosqueta?

Xavi: Tomás, no ha tingut temps!

Salut i qui vulgui anar a correr per Tivissa que digui algo!

Xavi

II CURSA DEL PASTISSET – Benifallet, Cardó, Creu de Santos

La primera edició d’aquesta cursa me la vaig perdre, i encara que no m’agafa en el millor moment, no volia deixar passar l’oportunitat de gaudir de tot allò que els meus companys m’havien explicat.

Arribem d’hora a Benifallet i com sempre, saludem cares conegudes, companys i amics. Després de tota la prèvia, em situo al “corralillo” de sortida en una posició més o menys avançada. Tret de sortida i la grupeta on ens trobem s’endinsa amb força barrancada amunt, i jo, espitosa, confiant amb la feina feta, i fiant-me de la machine Vidal, em disposo a seguir el ritme i inclús m’atreveixo a retallar alguna posició. Arribo a Cardó amb les pulsacions prou altes, així que em prenc amb més calma la pujada a la Creu de Santos, no sigui cas que peti, i després no pugui baixar. Un cop a dalt, les vistes espectaculars em donen alè i forces per encarar la baixada. La ventisqueta que bufa per allí m’omple els ulls de llàgrimes i no m’hi veig massa, així que començo a baixar a poc a poc amb la intenció d’anar agafant ritme. No pateixo gaire (comparat amb la pujada) i estic xalant de valent, fins que enfilo una pujada que no esperava, la del Coll del Murtero, on he de baixar el ritme per culpa de les cames.

Passant de nou pel Mas de Monclús, em sento còmoda perquè tot i rondar ja el km 20, encara no he començat a ensopegar (jajaja, a estes altures ja tocaria). Fins l’últim canvi de carena, des d’on ja es veu el poble, no he vist cap fèmina ni per davant ni per darrera. Se’m fa estrany, però jo a lo meu: vaig fent amb garbo. I de sobte...sento un respirar fi darrera meu: cagada pastorets! Que jo estic acostumada a córrer amb mascles i no bufen així! Miro per la cua d’ull i... Hello Elena! Ja deia jo que tardaves molt! Quinta a fondo i que sigui lo que Déu vulgui. El mig km de sendera que queda li aguanto bé, però l’entrada al poble es converteix en una cursa d’asfalt on toca donar-ho tot i...quina llàstima que als últims 50m em guanya la partida. Mecaxis la mar! que després de 25km sola, perdo la cinquena posició a la general als últims 50m! (dissabte nit m’hauria d’haver acabat el plat d’espaguetis!) Ha faltat la xispa de velocitat, que ben mirat, encara no toca tenir-la al mes de gener. Acabo contenta igual, i em quedo amb les bones sensacions i amb el fet de haver estat capaç d’esprintar després de 25km i gairebé 1500m de desnivell. Moraleja: No val a badar!

Felicitar i donar gràcies a tota la organització, especialment a la Mònica, per tenir una cursa que en tan sols dos edicions ja s’ha situat entre les millors del circuit. I com no, MOLTÍSSIMES GRÀCIES JORDI, ara si que t’has guanyat los xurros amb xocolata! I també gràcies a l’Adrià, que des de la reraguarda m’apreta els tornillos despiadadament jajaja.

Salut i cames!

By Thais

I Cursa de Btt per relleus de Benissanet

Corrent per les muntanyes de Llaberia, sento a Xavi, que anava uns metres per davant, dient que l’Heura volia fer no sé que d’una cursa de btt per relleus. Btt? Heura? M’apunto! I pim pam, en cinc minuts ja tenia el pla del diumenge montat! Es tractava de la I Cursa de Btt per relleus de Benissanet, un ciclocross de resistència en un circuit de 1200m, desnivell 0 , algun obstacle i 60 minutets per donar voltes i guanyar-nos la clotxeta final.

Lo millor del dia, sens dubte, el retorn de l’Heura, que sembla que poc a poc li va guanyant la partida al genoll. I quin retorn! Amb trofeu de primeres fèmines a la butxaca! (Val a dir que aquest trofeu el teníem guanyant abans de començar a rodar, ja que erem les úniques noies! ) L’escena era curiosa, l’Heura i jo fent-nos relleus a l’estil Verano Azul, en un circuit molt divertit on anava sentint “esquerra”, “esquerra” , “esquerra”… al pas que la resta de btteros m’anaven avançant. La veritat és que en algun moment em vaig sentir una mica com un obstacle, però el reparto de cracks que hi havia en pista… m’esquivaven la mar de bé! Jajaja

Sembla que cada volta l’anàvem fent una mica millor i ens anàvem trobant més còmodes. Llàstima que no durés més temps, perquè potser al final hauria acabant saltant la muntanyeta de troncs enlloc de menjar-me’ls cada vegada i haver de patir la sarandejada corresponent!

Com a clausura de l’event: el pòdium i la butifarreta de rigor! Fantàstic! Tot plegat mooolt divertit! I al loro que torna l’Heura! Yujuuuuuuuuu!

Salut i cames! …i pedals!

By Thais

Llicencies FEEC FEDME temporada 2011

Estimats/es comanys/es!

Ja es poden tramitar les llicències federatives de la FEEC temporada 2011. (quadre de preus anuals).

Tots els interessat que vulguin tramitar la llicència FEEC necessitem que ens feu arribar la següent d’informació al correu mbordera@gmail.com i adriatp@hotmail.com per poder tramitar la llicencia.

Nom:
Cognoms:
DNI / NIF:
Data naixement:
Adreça:
Població:
C.P.:
Província:
Telèfon:
e-mail:
Modalitat de la Llicència FEEC:

I fer d’ingrés pertinent al numero de c/c de "La Caixa" 2100 - 4746 - 51 - 0100118482 (Posant nom i cognoms, concepte LLICÉNCIA FEEC.)

Si teniu qualsevol dubte envieu un e-mail o bé truqueu al 616 65 91 80 (Adrià)

Salut i cames

By Adria

Buff Epic Race JojOJoOoOO

Abans de començar, un petit incís: aquest jojojo no és un jajaja, sinó un jojojo-Feliz Navidad! I és que sóc Papa Noel. En principi tenia en ment fer un canicros, amb Rudolf i companyia, però em van comentar que Rudolf no colava com a “cani” així que vaig veure aquesta cursa d’obstacles del Castell de Montjuïc, la Buff Epic Race, em va semblar divertida i mira, vaig enredar a un parell de Papa Noels més i vam comprar un low-cost Rovaniemi-Barcelona pel 19 de desembre.

Imagineu-se un corralillo (d’aquells que es formen abans del tret de sortida d’una cursa) amb 2000 persones…, disfressades de tot i més…, amb ganes de passar-s’ho bé un ratet…, i Papa Noel Vidal al mig pegant quatre crits per començar a moure aquesta massa de gent i fer la ola. No dubteu que ho va aconseguir. En aquest moment Papa Noel Tomàs, Papa Noel Bordera i Papa Noel Pentinat ja vam veure que la cosa prometia!

Comença la festa, una mica corredora al principi, Montjuïc-amunt Montjuïc-avall fins que trobem el primer obstacle: neumàtics! …Xupao! Seguim xino-xano, perque enmig de la muchedumbre molt ràpid no s’hi podia anar (ni era la intenció, la veritat) i anem trobant altres obstacles: malles metàl·liques a l’estil militar, muntanyes de tubs de formigó, laberints de cordes…però jo crec, que el vertader obstacle (sobretot per Papa Noel Vidal), era no perdre la disfressa, i és que tantes peces mal cosides són difícils de portar (val a dir que lo traje de gala, com a Papa Noels que som, el tenim a la tintoreria perque estigui llustrós pel dia 24!).

Després va arribar la piscineta de fang, que Papa Noel Tomàs va trampejar (trampoooós!), mentre que la resta ens hi vam sucar amb ganes, de manera que després lo traje pesava 4 o 5 kg més. També l’escuma, on els Papa Noels vam desaparèixer enmig d’aquella sabonera blanca (tan blanc, ens vam sentir com a casa!). I com no, una muralleta de paques de palla, que havia creat molta expectació (quina mala idea la gent, se fiquen al lloc on probablement hi haurà pinyos per a veure si se’n poden riure un rato). I per últim, teníem dues meravelloses banyeres: una d’aigua i l’altra d’arena, de manera que d’allí vam sortir com a Sant Jacobos!

Saltant, rient i cantant els quatre Papa Noels vam salvar les últimes paques de palla, neumàtics i travesses de fusta per creuar l’arc i dedicar una cançoneta i algunes paraules al periodista que nos dejó el micro para que dijeramos unas palabras en castellano.

Jojojo Feliz Navidad!

By Papa Noel

+KM VERTICAL de Roquetes: la cirereta del Circuit

Última prova del circuit. Il·lusa de mi, esperava aquell bus, que ens aproximava desde el pavelló de Roquetes fins al punt d’inici dels 2km d’aproximació, mentre pensava si agafar les mànigues o deixar-les i si prendre les ulleres o no… Al final, mànigues si, ulleres no. Si ho arribo a fer al revès igual no ho conto!

Marco el xip, crono en marxa i…amuuuuuunt! Començo trotant suau, i aviat vaig trobar un ritme còmode, contenta perquè em vaig estabilitzar prou ràpid però anava més lenta del que voldria. Una sensació extranya. Quan em vaig adonar ja portava mitja pujada, i pensant pensant que quina pena que allò se’m faria curt…uo uo uooooo: comença a nevar! Yeah! Fiestaaaaa! M’agrada fer curses amb mal temps! Al cap d’uns minuts la neu amb l’ajuda del vent picava amb força a la cara, a les cames i a tot arreu. Començava a no sentir-me les mans i tenia els dits inflats com a butifarres. Quin mal! Però bé, pensant que corro amb les cames i no amb les mans…allò eren danys menors així que seguia pujant, lenta, còmoda i feliç d’estar enmig d’aquell fregao. Sense referències de gent ni problemas de marcatge vaig arribar a dalt, pensant amb el moment que havia dubtat sobre si agafar les ulleres de sol o no jajaja.

Aquell temporal donava ambient, al meu gust un regal del temps, i per regal…el fred que m’esperava. Arribant al cim de Caro marco el xip per tancar el temps i en mig d’aquell vendaval em rapten per retratar l’escena. Després, vaig anar en busca de la roba per abrigar-me, però no podia moure les mans així que amablement, una noia em va ajudar a ficar-me la jaqueta. La organització havia decidit no deixar baixar a ningú més corrent, al meu parer decisió acertada, així que mentre el fred començava a calar, em van fer un lloc al cotxe d’en Fran, un roquetenc la mar de maco. Gràcies Fran i companyia. Congeladíssims tots, baixavem, entre rialles, dos roquetencs, un barceloní (que no conexia Caro i trobo que li haurà quedat bastant clar lo que és) un miravetà d’aire escocès i una tivissana. Tot un quadre, us ho prometo.

Fins que vaig aconseguir les claus del cotxe per agafar la bossa i dutxar-me va passar una bona estona, anava mullada i tenia taaaaaaant fred que no sabia on ficar-me ni que fer (gràcies Xavi per la jaqueta). Quan vaig arribar a la dutxa em van dir que l’aigua era freda, però la veritat és que crec que estava més freda jo que l’aigua, perque la vaig trobar bé.

Al principi em vaig decebre una mica al veure el meu resultat pensant amb lo malament que pujo, però la veritat és que tampoc baixo massa bé, total, que pujo i baixo com puc! Però després vaig entendre que a tot no s’arriba i que els darrers entrenaments tenen un objectiu ben diferent al que una cronoescalada suposa,, així que tan debò aquest relentiment sigui el primer indici de que alguna cosa començo a fer bé.

Respecte a l’organització…no em va fer falta res, així que suposo que amb això queda clar que va estar perfecta. També us he de dir, que veient noms i cares, no era difícil d’imaginar que se’n surtirien amb matrícula d’honor. A la llista queda, per repetir-la l’any que ve! Molt recomanable! La cirereta del circuit!

Salut i cames

By Thais