+KM VERTICAL de Roquetes: la cirereta del Circuit

Última prova del circuit. Il·lusa de mi, esperava aquell bus, que ens aproximava desde el pavelló de Roquetes fins al punt d’inici dels 2km d’aproximació, mentre pensava si agafar les mànigues o deixar-les i si prendre les ulleres o no… Al final, mànigues si, ulleres no. Si ho arribo a fer al revès igual no ho conto!

Marco el xip, crono en marxa i…amuuuuuunt! Començo trotant suau, i aviat vaig trobar un ritme còmode, contenta perquè em vaig estabilitzar prou ràpid però anava més lenta del que voldria. Una sensació extranya. Quan em vaig adonar ja portava mitja pujada, i pensant pensant que quina pena que allò se’m faria curt…uo uo uooooo: comença a nevar! Yeah! Fiestaaaaa! M’agrada fer curses amb mal temps! Al cap d’uns minuts la neu amb l’ajuda del vent picava amb força a la cara, a les cames i a tot arreu. Començava a no sentir-me les mans i tenia els dits inflats com a butifarres. Quin mal! Però bé, pensant que corro amb les cames i no amb les mans…allò eren danys menors així que seguia pujant, lenta, còmoda i feliç d’estar enmig d’aquell fregao. Sense referències de gent ni problemas de marcatge vaig arribar a dalt, pensant amb el moment que havia dubtat sobre si agafar les ulleres de sol o no jajaja.

Aquell temporal donava ambient, al meu gust un regal del temps, i per regal…el fred que m’esperava. Arribant al cim de Caro marco el xip per tancar el temps i en mig d’aquell vendaval em rapten per retratar l’escena. Després, vaig anar en busca de la roba per abrigar-me, però no podia moure les mans així que amablement, una noia em va ajudar a ficar-me la jaqueta. La organització havia decidit no deixar baixar a ningú més corrent, al meu parer decisió acertada, així que mentre el fred començava a calar, em van fer un lloc al cotxe d’en Fran, un roquetenc la mar de maco. Gràcies Fran i companyia. Congeladíssims tots, baixavem, entre rialles, dos roquetencs, un barceloní (que no conexia Caro i trobo que li haurà quedat bastant clar lo que és) un miravetà d’aire escocès i una tivissana. Tot un quadre, us ho prometo.

Fins que vaig aconseguir les claus del cotxe per agafar la bossa i dutxar-me va passar una bona estona, anava mullada i tenia taaaaaaant fred que no sabia on ficar-me ni que fer (gràcies Xavi per la jaqueta). Quan vaig arribar a la dutxa em van dir que l’aigua era freda, però la veritat és que crec que estava més freda jo que l’aigua, perque la vaig trobar bé.

Al principi em vaig decebre una mica al veure el meu resultat pensant amb lo malament que pujo, però la veritat és que tampoc baixo massa bé, total, que pujo i baixo com puc! Però després vaig entendre que a tot no s’arriba i que els darrers entrenaments tenen un objectiu ben diferent al que una cronoescalada suposa,, així que tan debò aquest relentiment sigui el primer indici de que alguna cosa començo a fer bé.

Respecte a l’organització…no em va fer falta res, així que suposo que amb això queda clar que va estar perfecta. També us he de dir, que veient noms i cares, no era difícil d’imaginar que se’n surtirien amb matrícula d’honor. A la llista queda, per repetir-la l’any que ve! Molt recomanable! La cirereta del circuit!

Salut i cames

By Thais