II CURSA DEL PASTISSET – Benifallet, Cardó, Creu de Santos

La primera edició d’aquesta cursa me la vaig perdre, i encara que no m’agafa en el millor moment, no volia deixar passar l’oportunitat de gaudir de tot allò que els meus companys m’havien explicat.

Arribem d’hora a Benifallet i com sempre, saludem cares conegudes, companys i amics. Després de tota la prèvia, em situo al “corralillo” de sortida en una posició més o menys avançada. Tret de sortida i la grupeta on ens trobem s’endinsa amb força barrancada amunt, i jo, espitosa, confiant amb la feina feta, i fiant-me de la machine Vidal, em disposo a seguir el ritme i inclús m’atreveixo a retallar alguna posició. Arribo a Cardó amb les pulsacions prou altes, així que em prenc amb més calma la pujada a la Creu de Santos, no sigui cas que peti, i després no pugui baixar. Un cop a dalt, les vistes espectaculars em donen alè i forces per encarar la baixada. La ventisqueta que bufa per allí m’omple els ulls de llàgrimes i no m’hi veig massa, així que començo a baixar a poc a poc amb la intenció d’anar agafant ritme. No pateixo gaire (comparat amb la pujada) i estic xalant de valent, fins que enfilo una pujada que no esperava, la del Coll del Murtero, on he de baixar el ritme per culpa de les cames.

Passant de nou pel Mas de Monclús, em sento còmoda perquè tot i rondar ja el km 20, encara no he començat a ensopegar (jajaja, a estes altures ja tocaria). Fins l’últim canvi de carena, des d’on ja es veu el poble, no he vist cap fèmina ni per davant ni per darrera. Se’m fa estrany, però jo a lo meu: vaig fent amb garbo. I de sobte...sento un respirar fi darrera meu: cagada pastorets! Que jo estic acostumada a córrer amb mascles i no bufen així! Miro per la cua d’ull i... Hello Elena! Ja deia jo que tardaves molt! Quinta a fondo i que sigui lo que Déu vulgui. El mig km de sendera que queda li aguanto bé, però l’entrada al poble es converteix en una cursa d’asfalt on toca donar-ho tot i...quina llàstima que als últims 50m em guanya la partida. Mecaxis la mar! que després de 25km sola, perdo la cinquena posició a la general als últims 50m! (dissabte nit m’hauria d’haver acabat el plat d’espaguetis!) Ha faltat la xispa de velocitat, que ben mirat, encara no toca tenir-la al mes de gener. Acabo contenta igual, i em quedo amb les bones sensacions i amb el fet de haver estat capaç d’esprintar després de 25km i gairebé 1500m de desnivell. Moraleja: No val a badar!

Felicitar i donar gràcies a tota la organització, especialment a la Mònica, per tenir una cursa que en tan sols dos edicions ja s’ha situat entre les millors del circuit. I com no, MOLTÍSSIMES GRÀCIES JORDI, ara si que t’has guanyat los xurros amb xocolata! I també gràcies a l’Adrià, que des de la reraguarda m’apreta els tornillos despiadadament jajaja.

Salut i cames!

By Thais