IV Clàssica a l’Olla de Vall de Núria

Dissabte 17Juliol, carregadets com a tortugues ens presentem a l’oficina del cremallera de Núria, a Queralbs, i quina la nostra sorpresa quan ens diuen que l’últim cremallera ja ha sortit i ens haurem d’esperar a l’endemà. Així que mig Extrem Team dalt al santuari amb els espaguetis, i l’altra meitat a baix amb l’olla, vaia plan! Encara que després de les aventures a les que venim sobrevivint, aquest imprevist no ens suposa gaire problema.

Diumenge 18, matinem més del que voldriem, i és que tenim feina a fer. Al cremallera (que avui si que agafem a hora) es respira ambient. Un cop dalt, fem tots els previs necessaris, saludem alguna cara coneguda i a la que m’adono sona el tret de sortida. 500 corredors emprenem la clàssica, amb una volteta prèvia al santuari (1972m) abans d’enfilar-nos cap al cim de l’Ortiguer (2732m). Uns 1000+ en no més de 5km, tota una trinxada de bessons al pur estil Cuita el Sol!

Seguim pujant fins al cim del Puigmal (2911m), on no tinc paraules per descriure la sensació: a petar de gent, obrint passadís als corredors, fent sonar les esquelles, aplaudint, animant, onejant senyeres, i cridant als corredors pel seu nom (detall pel qual no deixes de correr per molt que vinguis bufant!). Impressionant! Allí vaig veure que era un dia per xalar, així que vaig començar a disfrutar del paisatge mentre crestejava cap als cims de Finestrelles (2828m), Eina (2789m), Noufonts (2861m), Noucreus (2789m), Fontnegra (2728) que sempre deixaven entreveure allà baix al fons el santuari. Un puja-baixa de cims que et deixava distret. D’un nidó com picaven les cames! Però la sensació que no se m’oblidarà és la d’anar crestejant, a tocar de neu, amb pendents infinites a banda i banda, i l’ombra de l’helicòpter passant per damunt meu, seguint la meva traça, i fent-me pensar “uala, sóc jo!, estic aquí!, quina sort que tinc!”. Vaig sentir-me una formiga feliç.

Ara sol faltava el descens, mooooolt acusat. Res a envejar a una bona pista negra. Quan vaig veure aquell penjat vaig pensar que allí m’hi deixaria els quàdriceps i els genolls i evidentment, 48h després encara camino com un pato. Casi diria que molt més dur baixar que pujar, perque a la que t’embalaves una mica la feina era teva per frenar.

Al cap de 4h i 7min creuava de nou l’arc (tenint en compte que tan sols eren 21km, ja us podeu imaginar la duresa del circuit). I quina la meva sorpresa quan comentant amb la resta d’extrems, tots vam jugar la mateixa carta: ningú va arriscar i tots vam disfrutar, que aquesta setmana són festes de St. Jaume i no volem anar amb muletes!

Victòria esperada de Kilian Jornet (2h 15min) i sorpresa de Laura Rogué (2h 51min). La fèmina aniria lleugera per fer aquest temps, però s’imagineu com devia pujar (i baixar!) en Kilian? M’esgarrifo!

Salut i cames...i bones festes a tots!

by Thais