Pujada als Pallerols V2.

Sona el despertador. Avui toca la Sènia. Com sempre, el primer q faig és crucificar a l’Adrià, que ha estat el que m’ha ficat en aquesta història; després, m’aixeco.

Arribem a la Sènia, saludem a la gent, escalfem i…tret de sortida. Com de costum començo molt enrere, al costat de la calera i agafant referències (les que puc, perquè n’hi ha que tant aviat com sortim les perdo!). Li tinc respecte a la cursa, perquè són 30 km però vaig molt còmoda des d’un bon principi, cosa estranya, perquè als primers quilòmetres sempre pateixo. Així que com em sento bé dedico els primers km a la psicologia: és llarga, aniré tranquila, conec el perfil, he esmorzat bé, he dormit bé i com aquesta setmana no he pogut entrenar gaire…tinc ganes de córrer! Avanti!!!

Al km 12 guanyo posicions i amb això guanyo força, així que agafo els “cara amunt” (=allí on la merda ja no corre tant) amb ganes de no caminar, de manera que quan me’n adono…ja he passat l’últim pic i tot és baixada. Estic al km 23. De cop, sembla que les pedres hagin crescut: començo a ensopegar i a ensopegar (del cansament suposo), i ensopego tantes vegades que fins i tot em fa vergonya per qui porto darrera, que no sé si perquè no pot, o per no veurem més, es queda enrere.

Algú em diu que sol queden 2 km i vaig 4rta, crec que he deixat a la 5ena a uns minuts, estic millor posicionada del que m’esperava i a punt de sobreviure als 30 km. Si no fos pel mal de genolls, hauria fet els últims km a saltirons, però em fan tan mal que semblo més aviat un atleta de marxa atlètica.

Arribo a meta i el que més il·lusió em fa es veure a l’Adrià per dir-li que he pogut arreplegar uns puntets més per l’XTT! Tot un plaer mentre les companyes em deixin.

Salut i cames!

by Thais,