I CURSA DE LES FONTS - XERTA

Informació tècnica

Distància total: aprox. 25.000 m.
Desnivell acumulat positiu: aprox. 1.200 m.
Alçada màxima: 879 m. (cim de la Coscollosa)
Alçada mínima: 12 m. (Plaça major de Xerta)

Descripció del recorregut

Sortirem de la Plaça Major i ens dirigirem cap al camí dels Arquets, deixarem el camí a l'esquerra i pujarem per un corriol fins trobar el camí de Coves d'en Castells que seguirem durant uns 100 m. Després pujarem per les Coves d'en Castells i tornarem a baixar cap Roca Roja passant pel Pinar Negre i fins la font de Nadal. Continuarem cap a la font de Perera i llavors pujarem als Plans de Rambla, passarem per la Vall d'infern i farem cap a les Ombries de Paüls. Passarem pel cim de la Coscollosa i baixarem a la Moleta, crestejarem i gaudirem de la vista de la vall de l'Ebre abans de baixar al refugi del CCEX a la font Nova. D'allí anirem al camí dels Bous que baixarem fins al Canal Xerta-Càlig. Seguirem el canal fins al final i continuarem per uns camins i corriol que ens portaran fins al camí de la Baldanera i després al principi del camí de la Punta Alta. Llavors seguirem per la Via Verda fins l'antiga Estació de FFCC i pels carrers del poble per tornar a la Plaça Major on hi haurà el final de la cursa.

Durant el recorregut hi haurà 6 avituallaments (liquids i sòlids). El primer serà al camí de Coves d'en Castells, el segon a la font de Perera, el tercer al final del Barranc de la Vall d'infern, el quart a la Moleta, el cinquè al camí vell de la Bassa d'Ossera i l'últim al camí de la Baldanera.

A l’arribada hi haurà menjar (salsitxes i baldanes) i begudes per als corredorsEs faran controls de pas en llocs estratègics del recorregut.Tot el recorregut estarà senyalitzat amb cinta plàstica (roig i blanc) i cartells indicadors.Els corredors en finalitzar la cursa disposaran de dutxes al casal municipal.

+ INFO: http://www.cursadelesfonts.com/la-cursa.php

XII CURSA DE MUNTANYA LA VALL DEL CONGOST

Aprofitant la privilegiada situació dels municipis d’Aiguafreda, el Figaró, Sant Martí de Centelles i Tagamanent enmig de la vall del riu Congost, formada pels Cingles del Bertí a un costat i el turó del Tagamanent a l’altre, ja dins el Parc Natural del Montseny, us proposem novament un recorregut pels corriols i camins d’aquests indrets envoltats de pins i alzines, lluny de l’asfalt i els cotxes habituals en moltes proves.O sigui, que si no et fa por corre amb neu, amb fang, travessar rius, anar per corriols amb bardisses, etc..., ja saps on has de venir a corre. A més a més, amb l’esforç que requereix superar els 1.700 metres positius de desnivell, repartits en una distància no homologada de 29 quilòmetres, entre les comarques d’Osona i el Vallès Oriental.

+ INFO: http://www.tagamanent.org/cursa/Inici.html

Per a que aneu fent boca: http://es.youtube.com/watch?v=WZz03V7uQrc

Skiada al Pirineu Francés, OSSÉJA.

La veritat és que no sé com plasmar per escrit tot el que em viscut alguns extremeros el passat cap de setmana. Ha estat genial en tots els sentits. Per començar, el passat divendres era el dia escollit per anar a esquiar, aquest cop, al Pirineu Francés. Ens vam desplaçar al petit però acollidor poble francés de Osséja, a la comarca de l'Alta Cerdanya. Vàrem escapar-nos una bona colla: Julio i la Sónia, l'Alex i la Laura, los germans Alonso, l'Eloi de Capçanes, Josep Mª Cedó i un servidor. Allà ens esperava una bonica casa rural, vaja, la típica casa que coneixem de la Cerdanya; amb fusta al sostre i a la teulada, pedra a la fachada i a les parets interiors, i la sempre agradable escalfor en el seu interior. De pelicula!!





Eren les 18.30h del passat divendres i puntual estava esperant a l'Eloi per marxar cap a Osséja. Carregats hasta les orelles, dins la Ranchera no cabia una agulla i sense encantar-nos ja estàvem de camí a França. El viatge ens va passar força ràpid, entre bromes i rialles, i a allò de les 22.12h ja estàvem tots reunits a la casa. Fem un mos i decidim quina de els estacions de ski escollim per anar-hi l'endemà, finalment la que millors condicions presentava a priori, Font Romeu.


El dissabte es lleva amb una finestra de bon temps i el primers rajos de sol ja fan acte de presència al rebedor. Després de fer fer un bon esmorçar i havent preparat los bocadillos per dinar, ens disposem a anar a pistes. Notem la inversió tèrmica rapidament, i es que a dalt de l'estació fa més calor que al poble. Uns +12º. Fem les primeres baixades i sorpren el bon estat de la neu, tot i que alguna pedra em de sortejar. També arriben les primeres costellades. Fem les fotos de rigor i al migidia fem un mos. Després de dinar, la neu ja comença a desfer-se degut a les altes temperatures i per cotes baixes ja és neu primavera, tot i així, està força bé. Fem les últimes baixades i tornem a casa per fer-nos unes dutxes, no abans sense comprar productes típics de la terra, de la mà de Cedò, mos recomana los formatges més exquisits així com els patés més bons. Cap allà les 19h anem a fer unes birres al bar del poble, on constatem, que de personajes, n'hi ha a tot arreu! Quin far de riure!

Tornem a casa, amb molta fam i es que esta nit per sopar, tenim previst fer una raclette!!. Després de fer bullir les pataques, servir el formatge, la llangonisa, el baicon... l'experta en matèria per els seus origens francesos, la Sónia, ens explica com disfrutar d'aquest plat, ademés com no, de fer les fotos de rigor. Ens vam fotre una fartada de collons, senyors!! Després del atraco, no sabiem com ficar-nos per que baixés tot, aixi que vam fer una llarga sobretaula fins ben entrada la nit. Finalment decidim, que l'endemà cambiarem de pistes, doncs l'estació escollida ara és la de Puigmal 2900.

Lo domenge, más de lo mismo, un sol que bada les pedres! El dia s'aixeca amb un Lluiset físicament contracturat per l'esforç del dia abans i pel mal de queixal, la Sónia amb mal de cap, Cedò que el genoll li fa crac-crac... així que decidim pujar a pistes l'Eduard A., l'Eloi i un servidor, mentre la resta s'en va anar a Llívia i voltants de ruta. Com a Font-Romeu, destacar el preu de l'estació, i és que per 17 euros es pot skiar a Puigmal. Fem les primeres baixades i ens sorpren l'estat de la neu, de les pistes, la neu està de .... mare però la calor és més intensa i és que la cota també es més alta, de nou doncs, inversió tèrmica. Per fer- vos una idea de la calor, va haver algun extremero que es va treure més peçes de roba del esperat (mirar foto), i és que deunidó com apretava el lorenzo! Les altes temperatures recordaven la primavera, i ja se sap, la primavera la sang altera.... fins el punt que va haver algun extremero que qüasi es guanya un forfait gratis, després d'haver piropejat desde el telecadira a la noia que ajudava en el telearrastre.... a crit de: bon apetit!!!!!!! jajaja!!!!!!

Esquiem tot el matí entre un gran paisatge (recorda la Masella), poca gent i finalment passada la una del migdia, ens retrobem tot el grup de nou, a Puigcerdà. I colorín colorado este cuento se ha acabado. El cap de setmana va passar volant però vam riure, vam esquiar, vam xalar i va regnar un ambientasso entre els que vam ser-hi. Un 10. Haver si repetim aviat senyors/es!!!! Fins la propera,

¡¡¡¡SALUT I NEU!!!!

By Eduard

Logo XTT '08 fase final

Hola Extremeros / es!!

Bueno com podeu veure he acabat de perfilar el logo escollit democràticament...jeje!! He fet 2 variants. Ara us toca dir la vostra... si creieu que li falta algo o li sobra, etc










Salut i cames,



By design Adrià

V CURSA DE L'OLI

Ahir diumenge, a les 7:30 hrs. del matí sortiem de Benissanet per anar a Les Borges Blanques, perquè? Doncs perquè a les 10 hrs. es celebrava la V edició de la Cursa de l'Oli i els germans González, Joaquim i Xavi hi participaven.

Vam arribar a quarts de nou, amb una boira que no s'hi veia i preparats per fer la primera cursa de la temporada. Com sempre, a buscar pitralls i xip, les primeres fotos i cap al pavelló, a canviar-se i escalfar una miqueta per entrar en calor (cosa difícil amb el fred que feia) i fer temps esperant l'inici de la cursa.

Esperant, esperant, vam veure a l'Arcadi Alivés, periodista de TV3 que també participava a la cursa, a qui jo havia vist feia unes setmanes a NY i amb qui vam xerrar per confirmar-ho.

A les 10 hrs. es va dónar la sortida i els 500 participants van començar a recórrer els 10,3 kms de la cursa. El recorregut, de molt poca altitud, va transcórrer per Les Borges i els seus voltants. En poc menys de mitja hora arribava el primer participant. Els nostres van fer uns temps d'entre 42 i 45 minuts.

A l'arribada, recollida d'obsequis (una samarreta tècnica molt xula i una ampolleta d'oli), dutxeta com Déu mana al pavelló, visita a la Fira de l'Oli (Xavi i una servidora vam anar fent tastets de pa amb oli i cal dir que estava boníssim) i esmorzar amb la resta de participants a la cursa.

Finalment, com que la boira no s'aixecava i sabiem que a Benissanet feia solet, cotxe i cap a casa.

Temps i classificacions:
112 Josep Maria Gonzàlez Pentinat 42:16
150 Xavier Alonso Anguera 43:51
161 Joaquim Pujol Sarroca 44:06

185 Ginés Gonzàlez Pentinat 45:08

SALUT I CAMES

By Heura

1a MARXA BTT "LaPica"

El passat dia 20 de Gener es va celebrar la primera marxa BTT hivernal de “LaPica”, organitzada pel BTT Tarragona. Com era d’esperar, ja que era la primera marxa de l’any, la trobada va agrupar un gran nombre de bikers que volien gaudir de les pujades i baixades de Picamoixons, coll (de Lilla) vell, coll de prenafeta, la serra de Miramar i pas del bou (o coll de guixeres). Entre tots aquests bikers estàvem nosaltres; el Sebas, el Xavi i jo. I sent la primera cita de l’any no hi podien faltar les figures més representatives del mon de la BTT de les comarques tarragonines. Just abans de començar la marxa, i després d’una bona xocolatada amb xurros, varem trobar-nos algunes cares conegudes, membres de la penya ciclista de la Ribera d’Ebre (que no se’n perden ni una) i d’altres coneguts.
A les 9:30, amb molt de fred i amb 550 bikers a la sortida, començava la marxa. Un marxa que ens donava la possibilitat d’escollir entre un circuit blau de 27 kms i 900 metres de desnivell, o d’un segon circuit vermell de 37 kms i 1300 metres de desnivell. Un circuit vermell força atrevit, per ser la seva primera marxa, amb algun sender llarg i força ràpid. I com no podia fallar en tota marxa BTT (perquè tot el que baixa es perquè abans ha pujat) 3 ports; coll vell, coll de prenafeta i pas del bou.
L’organització va tenir-ho tot en compte, i fins i tot durant la ruta podíem anar recollint algun regalet dels espònsors de la marxa. Per posar alguna crítica constructiva, però ja dic constructiva, voldria dir que la part de la marxa on s’ajuntaven els dos circuits va ser un mica liat, ja que pel mateix camí pujaven i baixaven gent dels dos circuits, i això era un pèl perillós. La climatologia durant tota la marxa va ser excel·lent, podríem dir que immillorable després de veure el fred que feia a la sortida i tenint en compte l’època de l’any en que ens trobem. Sobre l’organització poca cosa més es pot dir; per ser la primera vegada... ho van fer com si n’haguessin organitzat milers de marxes. Molts col·laboradors als avituallaments, més d’un membre de l’organització a tots els creuaments de camins... perfecte! Als avituallament no hi faltava res! I com que m’he quedat amb un bon gust de boca... l’any vinent, si no falla res, a tornar-hi!

By Santi Bladé

Mor, Sir Edmund Hillary

Cinquanta-cinc anys després d'haver coronat el cim de l'Everest al costat de Tenzing Norgay, Sir Edmund Hillary torna, ara definitivament, a un cel que va ser el primer de tocar. Els dos alpinistes van assolir els 8.848 metres de la muntanya més alta del món el 29 de maig de 1953. El gran alpinista neozelandès tenia 88 anys.
Durant la primera meitat del segle XX hi havia de forta competència basada en l'orgull nacionalista entre els diferents països avançats per superar grans reptes i assolir els cims més elevats. Des dels anys vint i fins a principis dels cinquanta del segle passat es van succeir un seguit d'expedicions que van intentar sense èxit assolir el cim més elevat del món. Principalment van ser expedicions britàniques, però també ho van intentar els suïssos, canadencs i americans. Expedicions italianes, alemanyes o russes van intentar també altres cims de l'Himàlaia.

L'Everest és la muntanya més alta de la terra, amb els seus 8.848 metres. Està situada a la serralada de l'Himàlaia, a la frontera entre el Tíbet (actualment ocupat il·legítimament pels xinesos) i el Nepal. És coneguda com a Chomolunga en tibetà (Deesa i Mare de l'Univers) o com a Sagarmatha en nepalès (Cap del Cel).
Un dels intents llegendaris de fer cim va ser el que van protagonitzar George Mallory i Andrew Irvine l'any 1924. Es diu que van ser vistos sota el primer esglaó, al peu mateix de la piràmide del cim. Mai no s'ha pogut comprovar si van arribar o no al cim. Molts anys més tard, en una entrevista a Sir Ed Hillary, el periodista li va demanar si creia que Mallory i Irvine havien coronat. Hillary va respondre que no sabia si havien arribat o no, ara el que estava segur és que no havien tornat. Quina gran resposta! Quina lliçó d'humiltat! Ens ensenya que arribar al cim és només una part de la conquesta d'una muntanya, i no precisament la més important. O com ha dit algú altre: fer el cim és optatiu, tornar a casa obligatori.

Hillary era una persona senzilla, tot i haver aconseguit una de les fites més importants i anhelades de la història del muntanyisme: coronar el cim més alt de la terra. Mai va considerar Tenzig Norgay com un portejador, sinó com un company més de la cordada. La història està farcida d'un cruel racisme que ha situat Hillary com el gran muntanyenc que va fer el cim, però ell mateix ha dit sempre que la gesta la van assolir els dos, i s'ha esforçat a desfer el seu mite i valorar el treball de Tenzig. Tenzig Norgay va morir l'any 1986.
Fins i tot, una de les altres polèmiques desfermades és saber qui dels dos va trepitjar primer el cim. Mai no ho han volgut dir, i és una decisió que els honora. Algunes persones coneixedores del tarannà de Hillary han dit que probablement el sherpa Tenzig devia ser el primer, pel gran respecte que tenia Hillary pels sherpes, i pel caràcter gentleman de l'alpinista neozelandès.

La foto representativa al cim, només hi apareix Tenzig Norgay, ja que la va realitzar Hillary. No hi ha cap fotografia de Hillary al cim de l'Everest, ja que Tenzig no sabia utilitzar la càmera. En arribar al cim, el sherpa Tenzig va deixar com a ofrena unes taules de xocolata, i Hillary va deixar-hi una creu que li havien donat.
En diverses ocasions, Hillary es va mostrar horroritzat pel caire que estava prenent l'alpinisme actual, i especialment el gran nombre d'expedicions comercials que es dediquen a "portar" gent adinerada a dalt del cim talment una processó turística. Va criticar durament l'obsessió d'algunes expedicions i persones per assolir el cim, a qualsevol preu, fins i tot en un cas especialment dolorós en què una expedició va deixar morir un alpinista que havien trobat pel camí amb dificultats i a qui no havien ajudat.
A Nova Zelanda Hillary era probablement el personatge més conegut i admirat del país austral. Després de la gran gesta, va continuar practicant l'alpinisme a l'Himàlaia i també alguna expedició antàrtica, combinant-ho amb la seva professió d'apicultor. Va adquirir un gran afecte pel poble Sherpa, i va endagar diversos projectes de caràcter humanitari, com la fundació Himalayan Trust, que va construir hospitals i escoles, va abordar qüestions medioambientals i va contribuir al desenvolupament de la seva gent. Va ser una persona molt estimada i admirada pels propis sherpes. L'any 2003 el govern nepalès el va homenatjar en la commemoració dels 50 anys de l'ascensió.

En una entrevista als Estats Units l'any 1995, Hillary va dir: "Crec que el més important que he fet en aquesta vida no ha estat ni a les muntanyes ni a l'Antàrtida, sinó fent projectes al costat dels meus amics, el poble Sherpa. Les vint-i-set escoles i hospitals que hem creat són les coses per les que voldria ser recordat."
A més d'un gran alpinista i aventurer, Sir Ed, era una persona culta, humil i generosa, i així el recordarem.

Descansa en pau, Sir Ed.

Font: engarrista

By eduard